Sabem més o menys què és estar en crisis existencial, però ens permetem viure-la? la veiem com a una oportunitat?
Saber si estàs en una crisis existencial t’ho senyalaran els següents símptomes: inseguretats que no senties abans, sensació de no saber a què agafar-te, no saber què et motiva o sentir que no et motiva res.. sentir que fas les coses per inèrcia, sense conectar-hi emocionalment, pensar que la teva vida no està tant malament però tot i així et sents buida, sola, insegura, apàtica, trista, ansiosa, com si constantment et faltés alguna cosa... no comprens perquè tens aquestes sensacions i a la vegada mires enrere i perds el significat de totes les teves passes...
Evidentment no és agradable viure entre aquestes emocions, ni la sensació de vertigen que provoquen, tampoc tenim un entorn i una societat que ens faciliti aquests trànsits, com deia en l’anterior article, la societat en què vivim no és una bona acompanyant dels aspectes orgànics de la nostra existència i per tant reconèixer-nos en aquest estat ja ens suma esforços pel que creiem que representarà cap a l’exterior.
Em permeto dir que estic en crisis? Em condiciona el que puguin pensar? Pateixo pel que pugui representar per a la parella, família, feina, amics..? Necessito explorar el que em passa o sortiria corrents d’aquest estat?...
Té molt de sentit que passi tot això alhora, no obstant és important tenir en compte que les crisis no deixen de ser avisos interns que demanen observació i renovació, no només com a un procés de dolor, sinó també com a moment de validació i autoestima personal.
Crisis com a oportunitat?
Si, de reubicar aspectes de nosaltres i de la nostra vida que vagin amb més consonància amb qui sóc o qui vull ser, de fer canvis de sentit que em portin a estar més tranquil amb mi mateix i recuperar la confiança i vitalitat que he anat perdent, d'estar més conectada a la vida... Aquestes oportunitats aniràn acompanyades d' una sèrie de canvis en les meves conductes i actituds, de renúncies a creences que ja no et serveixen, a fer canvis en activitats externes perquè ja no t’omplen, a reconsiderar el tipus de vincles que construeixo i el que ofereixo... Perquè existencial es refereix a totes les àrees on també s’hi sumen la cura del cos, el descans, l’alimentació, el com em comunico, com penso, etc.
Jo penso que estar en crisis existencial és una bona manera de construir una nova guia per saber cuidar-se, potser ho anàvem fent amb més o menys consciència, per inevitablement com a persones cícliques viurem noves etapes que requeriràn d’altres maneres de cuidar-se.
Un amic em deia l’altre dia que creu que estem en constant crisis existencial, i si, d'alguna manera estem en uns moments singulars en què molts paradigmes sobre l’existència han caducat on ara ens trobem sense guies en moltes àrees ( parella, família, vocació, creativitat...). El cert és que per moments és més interessant estar en estat de crisis i reparació que en estat de monotonia i ceguera, sempre hi quan ens mirem la crisis amb amabilitat, cura i interès per conèixer-me una mica més.
Amb tot el que he dit no vull obviar que estar en aquesta situació és complexe i delicat, i amb ajuda i un bon acompanyament es pot aconseguir viure-ho amb més serenitat i confiança mentre vas trobant el teu ritme per reconstruir-te.
