Malauradament els nostres temps no faciliten massa l’espai per revisar com portem la cura de les nostres ferides emocionals. Vivim en una societat que interessa que busquem la felicitat des de la inmediatesa, que ocupem tots els nostres espais produïnt, realitzant activitats, consumint, etc. ritmes accelerats que no pertanyen en absolut als ritmes de la nostra gestió emocional tant necessària.
Alhora també s'està fomentant molt d'aprendre una bona gestió emocional però sovint em trobo que aquesta gestió es malinterpreta amb una intenció de voler traspassar les emocions que ens desagraden el més ràpid possible. Daquesta manera l'únic que aconseguim és seguir alimentant aquesta societat de la urgència que ens empeny a "tornar a estar com estàvem" per tornar a la roda de la hiperactivitat i la superficialitat, perquè lamentablement no dona temps per a més.
Precisament el que no ens convé és "estar com estàvem" perquè significaria que de poc ens ha servit l'experiència de la ferida. Curar les ferides emocionals és un trànsit per anar cap a dins i observar, voler comprendre, deixar-se sentir i sostenir, i llavors a poc a poc es tracta d'anar trobant les accions i les paraules que acompanyin al dolor i ajudin a alleugerir el procés de cicatrització.
Com es comença?
Treballant amb els judicis com aquests: “ja porto massa temps amb aquest dolor”, “sentir aquesta emoció em limita”, “ fa massa temps que no sóc jo”, “què pensaràn de mi...” totes aquests judicis que provenen de creences limitants ens faràn fer el treball d’observar d’on venen i de quina manera les podem començar a transformar. Sense desmontar aquesta primera barrera, no ens podem fer càrreg del que ens passa i assumir amablement el repte que ens espera.
Evitar marcar-nos un temps per la cura, perquè per por a sentir el dolor i el que ens pot condicionar ens creariem una pressió i una exigència que no són conceptes que vagin al ritme del cor i les emocions. Amb aquesta intenció tornariem a establir una altre limitació i no ens respectariem la nostra autoestima, que com a éssers únics, cadascú necessita el seu temps i els seus passos.
Cal considerar les ferides com a processos de vida per aprendre i saber una mica més sobre nosaltres. Hem d’anar en compte en posar-nos d’esquena a les ferides i no voler-les sentir, perquè això sol fomentar actituds desconfiances i rigideses de caràcter desmesurades. La ferida invita a observar com vivia fins al moment, quines eren les meves creences, quines parts del meu caràcter em difculten la seva cura... per tant què m'està oferint a deixar enrera i quins recursos obtenir a partir d'ara per seguir caminant la vida.
Com diu un amic meu, les ferides són sagrades, cadascú se sap les seves, i el temps i els judicis han d’estar totalment apartats de la cura. Jo li afegeixo que són sagrades perquè ens parlen, ens toquen i ens mostren qui hem sigut, qui som i ens obren opcions per plantejar-nos com ens agradaria relacionar-nos a partir d'ara amb nosaltres i amb la vida.
Us recomano un conte molt bonic on parla del respecte cap a la ferida. Es diu “ el corazón roto”: https://rincondeltibet.com/blog/p-cuentos-tibetanos-el-corazon-roto-2774/