Tinc una gran admiració al silenci, de fet el trobo imprescindible com a acompanyant dels processos terapèutics. Recordo un programa on es demanava a l’entrevistat una imatge de silenci, i era curiós observar com es retratava el silenci per a cadascú. Potser perquè a través d’ell pots entrar en en un altre estat de consciència?
Observar, escoltar, ordenar, sentir… de fet cada cop hi ha més literatura que ens parla de les qualitats que ens ofereix el silenci i a la vegada ens apropa els motius per poder canviar el prejudici del silenci com a acte incòmode. En aquest article parlo del silenci que omple, el que obre espais i facilita noves comprensions.
Ramón Andrés en el seu llibre No sufrir compañía, escritos místicos sobre el silencio ( Acantilado, 2010), ens diu que “hay un silencio que procede del desacuerdo con el mundo, y otro silencio que es el mundo mismo. Tomados en su significado más hondo, ambos constituyen una forma de audición, un fijar el oído a la consciencia para discernir qué nos separa de lo que somos”
És aquest silenci que el fa necessari, el que ofereix parar i escoltar el que sento, observar el que penso, revisar el que visc, ordenar el que em passa, projectar noves situacions, aprendre del que ja he viscut, i en definitiva, saber-me més per dins mentre no deixo d’actuar a fora. Crec que és una gran virtud la d’estar en contacte amb el silenci, de sentir la necessitat de viure’l, ja sigui des de poder parar el soroll extern, o de la necessitat més profunda d’observar i entendre el meu soroll intern mental, emocional, físic.. i com diuen altres autors també com la Annie Maquier en el seu llibre La libertad de ser, és a través del silenci que podem escoltar la veu de l’Ànima, un cop ens desprenem de les veus imparables de l’Ego.
El silenci és un gran mestre pels temps d’avui dia, per aquest motiu crear espai pel silenci i escoltar-lo, si més no ens aproparà a nous sons, espais i coneixements d’un mateix/a i el que m’acompanya.